La Granja dels Animals


 1
 
 El senyor Jones, de la Granja Pairal, havia tancat els galliners per passar la nit, però anava massa begut per recordar-se d’abaixar les portelles. Amb el cercle de llum del quinqué ballant d’una banda a l’altra, va travessar el pati tentinejant, es va treure les botes a la porta del darrere, es va servir un últim got de cervesa del barril de la recuina i va pujar cap al llit, on la senyora Jones ja roncava.
 Així que el llum del dormitori es va apagar, es va produir un bellugueig i uns esbatecs a tots els edificis de la granja. Durant el dia havia corregut la veu que el vell Comandant, el premiat marrà de la raça middle white, havia tingut un somni estrany la nit anterior i volia comunicar-lo als altres animals. Havien acordat que es trobarien tots a la pallissa principal tan bon punt desaparegués el perill que el senyor Jones voltés per allà. El vell Comandant (li deien sempre així, per bé que l’havien exhibit amb el nom de «la Perla de Willingdon») estava tan ben considerat a la granja que tothom estava disposat a perdre una hora de son per sentir el que tingués a dir.
 Al fons de la pallissa principal, en una mena de plataforma elevada, el Comandant ja estava escarxofat al seu jaç de palla, sota un quinqué penjat en una biga. Tenia dotze anys i últimament s’havia engreixat força, però continuava sent un porc majestuós, amb un aspecte savi i benvolent malgrat que no li havien retallat mai els ullals. Al cap de poc els altres animals van començar a arribar i a posar-se còmodes, cadascun a la seva manera. Primer de tot van comparèixer el gos Pispa i les gosses, que es deien Campaneta i Jessie, i tot seguit els porcs, que es van instal·lar a la palla, just davant la plataforma. Les gallines es van enfilar als ampits de les finestres, els coloms van voletejar fins a les bigues, mentre que els xais i les vaques es van ajeure darrere els porcs i es van posar a remugar. Els dos cavalls de tir, el Bòxer i la Trèvol, van entrar plegats, caminant molt a poc a poc i abaixant els unglots, grossos i peluts, amb molt de compte per si hi havia cap animaló amagat entre la palla. La Trèvol era una euga robusta i maternal que s’acostava a la maduresa i que no havia acabat de recuperar la figura després de parir el quart poltre. El Bòxer era un animal enorme, de gairebé divuit pams d’alçada, i tan fort com dos cavalls normals junts. Tenia una franja blanca que li baixava pel morro i li donava un aire una mica babau, i, de fet, no tenia una intel·ligència de primera, però era respectat a tot arreu pel seu caràcter sobri i la seva extraordinària capacitat de treball. Després dels cavalls van arribar la Muriel, la cabra blanca, i el Benjamí, l’ase. El Benjamí era l’animal més vell de la granja, i també el més malhumorat. Amb prou feines enraonava i, quan ho feia, normalment era per deixar anar algun comentari cínic; per exemple, deia que Déu li havia donat la cua per espantar les mosques, però que s’hauria estimat més no tenir ni cua ni mosques. Ell era l’únic animal de la granja que no reia mai. Si li preguntaven per què, responia que no veia res que fes riure. Tot i així, sense reconèixer-ho obertament, sentia adoració pel Bòxer; tots dos solien passar els diumenges plegats al petit tancat que hi havia darrere l’hort, pasturant costat per costat i sense dir mai res.
 Just quan els dos cavalls acabaven d’ajeure’s, una niuada d’aneguets que havien perdut la mare van entrar en fila a la pallissa, piulant feblement i anant d’una banda a l’altra per trobar un lloc on no poguessin trepitjar-los. La Trèvol va fer una mena de mur al seu voltant amb la pota del davant, i els aneguets s’hi van arraulir i es van adormir de seguida. A l’últim moment la Mollie, una euga blanca molt bonica, però també molt beneita, que tirava la carreta del senyor Jones, va entrar caminant melindrosament i mastegant un terròs de sucre. Va ocupar un lloc cap al davant i va començar a sacsejar la crinera blanca, esperant atreure l’atenció de tothom cap a les cintes vermelles que hi duia trenades. L’última a arribar va ser la gata, que, com sempre, va buscar amb la mirada el lloc més calent i, al final, es va encabir entre el Bòxer i la Trèvol; allà va roncar satisfeta durant tot el discurs del Comandant, sense escoltar ni una paraula del que deia.
 Ara ja hi eren tots els animals llevat del Moisès, el corb domesticat, que dormia en una perxa a la porta del darrere. Quan el Comandant va veure que tots s’havien acomodat i esperaven amb atenció, es va escurar la gola per començar:
 —Camarades, ja esteu assabentats de l’estrany somni que vaig tenir ahir a la nit. Però ja us en parlaré després, del somni. Abans us haig de dir una altra cosa. No crec, camarades, que em quedin gaires mesos d’estar entre vosaltres i, abans que em mori, em sento en el deure de transmetre-us la saviesa que he adquirit. He viscut una vida ben llarga, he tingut molt temps per pensar mentre estava sol a la cort, i em sembla que puc afirmar que entenc la realitat de la vida en aquest món tan bé com qualsevol altre animal viu. És d’això que us vull parlar.
 »Doncs bé, camarades, quina és la realitat d’aquesta vida nostra? Afrontem-ho: tenim unes vides miserables, fatigoses i curtes. Naixem, ens donen el menjar just per conservar l’alè al cos i, als qui en som capaços, ens obliguen a treballar fins a l’últim bri de les nostres forces; i, en el mateix instant que deixem de ser útils, ens escorxen amb una crueltat que fa esgarrifar. Cap animal d’Anglaterra no